I tots s’exclamaven: “¿És que no som de la mateixa sang que els nostres germans? I els nostres fills, ¿no són iguals que els seus? Però ara ens veiem obligats a donar per esclaus els nostres fills i les nostres filles. Algunes de les nostres filles ja han estat sotmeses a esclavatge, i no podem fer-hi res, perquè els nostres camps i les nostres vinyes ja no ens pertanyen.”
Després de sospesar la qüestió, em vaig enfrontar als nobles i als notables i els vaig dir: » — Per què feu préstecs d’usurer als vostres propis germans? »Llavors vaig convocar contra ells una gran assemblea
i els vaig dir: » — Hem estat rescatant germans nostres jueus venuts als estrangers, tants com hem pogut. ¿I ara vosaltres veneu els vostres germans i preteneu que nosaltres mateixos en siguem els compradors? »Ells, no sabent què respondre, callaven.
Llavors vaig afegir: » — Això que feu no està bé. ¿No valdria més que visquéssiu en el temor del nostre Déu i evitéssiu així el menyspreu dels pobles estrangers, enemics nostres?
També jo, els meus parents i els meus homes hem fet préstecs de diners i de gra. Però ara us demano que tots abandonem aquest sistema de préstecs d’usurer:
retorneu, avui mateix, als vostres deutors els seus camps, les seves vinyes, els seus oliverars i les seves cases, i restituïu els interessos de tot el que els heu prestat: diners, gra, vi o oli.
»Ells van respondre: » — Farem el que ens dius. Ho retornarem tot i no els reclamarem res. »Llavors vaig fer venir els sacerdots perquè els creditors juressin davant seu que complirien la paraula donada.
A més, em vaig espolsar la bossa del mantell, tot dient: » — Que també Déu espolsi així, fora de la seva casa i lluny de les seves propietats, el qui no mantingui aquesta promesa! Que així sigui espolsat i es quedi sense res! »Tota l’assemblea va respondre: » — Amén! »I van lloar el Senyor. »Tots van complir la paraula donada.
»Quant a mi, des del dia que, l’any vint del regnat d’Artaxerxes, el rei va nomenar-me governador del territori de Judà fins a l’any trenta-dos del seu regnat, és a dir, durant dotze anys, vaig renunciar a les despeses de manutenció que em corresponien, a mi i als meus parents.
Els governadors que m’havien precedit i els seus col·laboradors oprimien el poble exigint-li, per a la manutenció diària, quaranta monedes de plata. Però jo, per temor de Déu, no he obrat així.
Ben al contrari, m’he dedicat amb totes les forces a l’obra d’aquesta muralla, i també els meus homes hi han treballat conjuntament. Cap de nosaltres no s’ha preocupat d’adquirir terrenys.
Cada dia preparaven, a càrrec meu, un bou, sis moltons escollits i aviram. I cada deu dies encarregava una gran quantitat de vins de tota mena. Malgrat això, no he reclamat la manutenció que em corresponia com a governador, perquè sobre aquest poble ja pesava una càrrega prou feixuga.