«Baixa i asseu-te a la pols, ciutat de Babilònia. Asseu-te a terra, destronada, capital de Caldea. Has perdut per sempre els títols de “tendra” i “delicada”.
Jo estava indignat contra el meu poble, la meva heretat, i la vaig profanar; quan els vaig deixar caure a les teves mans, tu els vas tractar sense gens de pietat, vas aclaparar els vells imposant-los el teu jou.
Doncs ara escolta, disbauxada, tu que seus refiada en el teu tron i penses dintre teu: “Fora de mi no hi ha ningú. No quedaré viuda ni perdré mai els fills.”
Doncs bé, totes dues desgràcies et cauran de cop i en un sol dia: perdràs els fills i quedaràs viuda. No et valdran de res les teves infinites bruixeries ni els teus innombrables encanteris.
Et senties segura en la teva maldat i pensaves que ningú no et veia. Però la teva destresa i el teu saber et feien perdre el seny, mentre pensaves dintre teu: “Fora de mi no hi ha ningú.”
Continua, doncs, amb els teus encanteris i amb les teves infinites bruixeries. T’hi has escarrassat des de jove: vejam si pots treure’n profit, vejam si et fan més forta!
Tu t’has buscat a munts els consellers. Doncs bé, que es presentin, que vinguin a salvar-te els qui elaboren mapes astrals, observen les constel·lacions i a cada lluna nova prediuen quin serà el teu futur.
Seran com la palla: el foc els cremarà. No se n’escaparà ni un, de les flames que tot ho devoren: no quedarà ni caliu per a coure-hi pa ni foc per a seure-hi a la vora!
Així acabaran els endevins que havies buscat. Els mercaders amb qui tractaves des de jove, se n’aniran cada un pel seu cantó: no n’hi haurà cap que et salvi.»