Darrere el muntant de la porta has posat el teu amulet. D’amagat de mi apartes el cobrellit, t’estires i fas lloc per a molts. Has fet tractes amb amants i t’agrada de jeure amb ells tot contemplant signes fàl·lics.
T’has presentat amb oli davant de Moloc, has perfumat l’ídol abundosament. Has enviat lluny els teus missatgers, els has fet baixar al país dels morts.
»Qui et preocupava? De qui tenies por per a ser-me tan deslleial? No et recordaves de mi ni em tenies present. Estic silenciós des de fa temps i per això em perdies el respecte.
Quan demanis ajuda, ja veurem si et salva la colla dels teus ídols. A tots se’ls endurà una ventada, un cop de vent els escombrarà. Però els qui es refugien en mi rebran en propietat el país, posseiran la meva muntanya santa.»
Això us fa saber el qui és alt i excels, que resideix en un palau etern i té un nom sant: «Jo visc a les altures, en un lloc sant, però estic amb els qui se senten desfets i enfonsats: reanimaré els qui estan enfonsats, faré reviure els qui se senten desfets.
No vull acusar sense fi ni em mantindré irritat per sempre: s’estroncaria l’alè de vida que ve de mi mateix, quan sóc jo qui ha creat tot el que respira.
M’indignaven els fraus del meu poble. Tant em van indignar, que el vaig ferir i me’n vaig apartar. Però ell s’obstinava a seguir els seus propis camins: