«Benjaminites, aneu a refugiar-voslluny de Jerusalem! Toqueu el corn d’alarma a Tecoa, alceu un estendard a Betaquèrem: des del nord un desastre és a l’aguait, ve una gran ruïna.
Criden: “Proclamem contra ella la guerra santa! Assaltem-la en ple migdia!” “Ai de nosaltres, que el dia s’acaba i s’allarguen les ombres del crepuscle!”
A qui, doncs, he de parlar i conjurar perquè m’escoltin? Tenen l’orella incircumcisa, són incapaços d’escoltar, escarneixen la paraula del Senyor, no els agrada gens ni mica.
La teva indignació, Senyor, m’omple fins a dalt; no la puc suportar més. Aboca-la sobre els infants a les places i sobre les colles de joves. «Faran captius el marit i la muller, i fins els vells carregats d’anys.
Les seves cases passaran a d’altres, amb els seus camps i les seves dones. Ben cert, aixecaré la mà contra els habitants del país. Ho dic jo, el Senyor.
El seu comportament és detestable i han hagut d’avergonyir-se’n, ells que no s’avergonyeixen de res i desconeixen el rubor. Doncs bé, cauran igual que els altres, ensopegaran a l’hora del càstig.» Ho diu el Senyor.
Això us recomana el Senyor: «Atureu-vos a mirar per on aneu, pregunteu, entre els camins fressats, quin és el bo. Seguiu-lo i trobareu repòs. Però ells responen: “No el seguirem!”
Escolta, oh terra! Faré caure el desastre damunt aquest poble: serà el fruit d’allò que maquinen. No escolten les meves paraules, menyspreen els meus advertiments.
Empunyen l’arc i els dards, són cruels, no tenen pietat; bramulen com les onades de la mar, cavalquen sobre corsers; formen en ordre de batalla, com un sol home, contra tu, ciutat de Sió.»
Gent del meu poble, vestiu-vos de sac en senyal de dol, rebolqueu-vos a la cendra, ploreu com per un fill únic; que sigui ben amarga la vostra complanta, perquè el devastador ens caurà de sobte al damunt.