L’any cinquè de la deportació del rei Jeconies, el dia cinc del mes quart, el Senyor va comunicar la seva paraula al sacerdot Ezequiel, fill de Buzí, quan tenia trenta anys. Ezequiel es trobava al país de Babilònia, entre els deportats, a la riba del riu Quebar. Allà la mà del Senyor es va apoderar d’ell. El cel s’obrí i va tenir visions divines.
Jo, Ezequiel, vaig veure que venien del nord un vent de tempesta, un gran núvol nimbat de resplendor i un foc arborat. Al bell mig es veia un esclat de llum com el del metall incandescent.
Les seves cares tenien, la del davant, aspecte d’home; la del costat dret, aspecte de lleó; la del costat esquerre, aspecte de toro, i la del darrere, aspecte d’àguila.
Quan ells avançaven, elles també avançaven; quan els vivents s’aturaven, les rodes també s’aturaven, i quan ells s’enlairaven de terra, elles també s’enlairaven. Anaven on els empenyia l’esperit.
Mentre els vivents avançaven, vaig sentir la remor de les seves ales: era com el bramul de grans onades, com la veu del Totpoderós; un clam eixordador com la cridòria d’un exèrcit. Quan s’aturaven, plegaven les ales.
El vaig veure, de mig cos en amunt, semblant al metall incandescent, com si un foc l’envoltés, i, de mig cos en avall, com un foc nimbat de resplendor.
El seu esclat era sem-blant al de l’arc que s’obre en els núvols en dia de pluja. Era com el reflex de la presència gloriosa del Senyor. Quan ho vaig veure, em vaig prosternar amb el front a terra i vaig sentir una veu que parlava.