El poble començà a queixar-se amargament al Senyor de les seves penalitats. Ell ho va sentir i s’abrandà la seva indignació; llavors els envià un gran foc que va incendiar i consumir un dels extrems del campament.
El poble es dispersava per recollir-lo; després el molien o el picaven al morter, el coïen a l’olla o en feien coques que tenien gust de coques pastades amb oli.
Moisès va sentir que el poble es planyia, família per família, cadascú a l’entrada de la seva tenda. El Senyor es va indignar molt, però Moisès es disgustà
i digué al Senyor: — Jo sóc el teu servent: per què em maltractes? Per què no em concedeixes el teu favor i em carregues amb el pes de tot aquest poble?
Que potser sóc jo qui l’he concebut o l’he infantat, perquè em diguis: “Porta’l al pit, com una dida la criatura, cap al país que vaig prometre als seus pares”?
El Senyor respongué a Moisès: — Reuneix-me setanta homes dels ancians d’Israel que tinguis realment com a ancians i capdavanters del poble; porta’ls a la tenda del trobament i que es quedin allí amb tu.
Jo baixaré i parlaré amb tu, i els infondré una part de l’esperit que tu tens. Ells podran ajudar-te a portar la càrrega del poble i no l’hauràs de portar tu tot sol.
I al poble, digues-li: “Purifiqueu-vos per a demà, i així demà podreu menjar carn. El Senyor ha sentit que us planyíeu dient: ‘Qui ens pogués donar carn! Estàvem millor a Egipte!’ Doncs bé, ell us donarà carn i en menjareu.
sinó tot un mes, fins que us surti pel nas i l’arribeu a avorrir, de fàstic que us farà. Això us passarà perquè heu menyspreat el Senyor, que és enmig vostre, i us heu planyut davant d’ell dient: ‘Per què vam sortir d’Egipte?’ ”
Moisès va replicar: — Jo em trobo enmig d’un poble que pot posar sis-cents mil homes en peu de guerra, ¿i tu dius que els donaràs carn perquè en mengin tot un mes?
El Senyor va baixar enmig d’un núvol, parlà amb Moisès i infongué als setanta ancians una part de l’esperit que Moisès tenia. Tan bon punt l’esperit va reposar damunt d’ells, es posaren a parlar com els profetes; però això no es va repetir més.
Entre els ancians inscrits, n’hi hagué dos que no van anar a la tenda, sinó que es quedaren al campament. L’un es deia Eldad i l’altre Medad. Però l’esperit també va reposar damunt d’ells, i dins el campament mateix es posaren a parlar com els profetes.
Llavors el Senyor va aixecar un vent de la mar, que portà guatlles i les va fer caure sobre el campament i per tot el seu voltant en una extensió d’una jornada de camí i en un gruix d’un metre.
El poble va passar arreplegant guatlles tot aquell dia, tota la nit i tot l’endemà. El qui menys, n’arreplegà deu sacs; després les estengueren a assecar entorn del campament.
Encara tenien la carn entre les dents, sense haver començat a mastegar-la, que el Senyor va mostrar la seva indignació contra el poble i el colpí amb una gran mortaldat.
Per això van donar a aquell lloc el nom de Quibrot-Ataavà (que vol dir «sepulcres del desig»), perquè allí van enterrar els qui havien desitjat més menjar.