Al cap d’un cert temps, durant la sega del blat, Samsó anà a visitar la seva dona. Portava un cabrit, i li digué: — Vull veure la meva dona a la seva habitació. Però el seu sogre li barrà el pas,
dient: — Estava convençut que l’havies avorrida, i la vaig donar a un dels teus companys de noces. Però, ¿no et sembla que la seva germana petita encara val més que ella? Pren-la en lloc de l’altra!
Després va encendre les teies i deixà anar els xacals pels sembrats dels filisteus. Així va cremar garbes i sembrats, i fins i tot les vinyes i els oliverars.
Els filisteus preguntaven qui havia fet aquella destrossa. Els van fer saber que havia estat Samsó, el gendre del timnita, perquè aquest li havia pres la dona i l’havia donada a un dels seus companys de noces. Llavors els filisteus van pujar a cremar vius aquella dona i el seu pare.
Els homes de Judà els van preguntar: — Per quin motiu ens feu la guerra? Els filisteus respongueren: — Hem pujat a capturar Samsó i a fer-li pagar el mal que ens ha fet.
Llavors tres mil homes de Judà van baixar a l’escletxa del penyal d’Etam i digueren a Samsó: — ¿No saps que els filisteus són els nostres amos? Per què ens has fet això? Ell els respongué: — Jo els he fet pagar el mal que ells m’han fet a mi.
Ells li ho van assegurar: — Només et volem lligar i posar-te a les seves mans, però no tenim cap intenció de matar-te. El van lligar, doncs, amb dues cordes noves i el van treure del penyal.
Quan Samsó arribà a Lehí, els filisteus van sortir a rebre’l amb crits de victòria. Llavors l’esperit del Senyor s’apoderà d’ell: les cordes que duia als braços es van desfer com fils de lli socarrimats i li van caure de les mans.
Després Samsó sentí que es moria de set i va invocar el Senyor: — Ets tu qui m’ha concedit aquesta gran victòria. Per què ara haig de morir de set i caure en mans d’aquests incircumcisos?
Aleshores Déu va obrir el forat de la roca que hi ha a Lehí, i en brollà aigua. Samsó en va beure, recuperà les forces i se sentí reviscolat. Per això la font de Lehí encara avui és anomenada Enacoré (que vol dir «font del qui invoca»).