Samuel es va morir. Tot Israel es va aplegar i va fer dol per ell. L’enterraren a casa seva, a Ramà. David, per aquell temps, va baixar al desert de Paran.
Hi havia un home a Maon que tenia unes propietats a Carmel. Era molt ric: posseïa tres mil ovelles i mil cabres, i llavors es trobava a Carmel, ja que esquilaven les seves ovelles.
He sentit a dir que esquiles les ovelles. Els teus pastors han estat al desert amb nosaltres, i no els hem molestat ni els ha desaparegut res mentre eren a Carmel.
Pregunta als teus mossos i t’ho diran. Sigues, doncs, gentil amb aquests joves que venim en un dia tan assenyalat. Et preguem que donis a aquests servents teus i a David, el teu fill, el que bonament tinguis a mà.”
David ordenà llavors als seus homes: — Que tothom prengui l’espasa! Tots es van cenyir l’espasa, i David també ho va fer. Van pujar amb ell uns quatre-cents homes, mentre uns dos-cents es quedaven a guardar els bagatges.
Entretant, un dels homes de Nabal havia advertit Abigail, la muller del seu amo: — David ha enviat missatgers des del desert a saludar el nostre amo, i ell els ha tractat molt malament,
encara que ells sempre s’havien portat bé amb nosaltres: no ens han molestat mai, ni ens ha desaparegut mai res mentre hem estat amb ells fent vida al ras.
Pensa tu mateixa què pots fer, perquè a hores d’ara ja hauran decidit la venjança contra el nostre amo i la seva família. I l’amo és tan poca-solta que no se li pot fer entendre res.
Abigail s’afanyà a prendre dos-cents pans, dos bots de vi, cinc anyells ja preparats, cinc mesures de gra torrat, cent raïms de panses i dos-cents pans de figues seques, i va carregar-ho tot sobre els ases.
Abigail, muntada en un ase, anava baixant per un replec de la muntanya, mentre David i els seus homes venien en direcció contrària, i aviat es van trobar.
Que el meu senyor no faci cas d’aquest poca-solta de Nabal, que és realment un “estúpid”, tal com diu el seu nom; efectivament, és un sac d’estupidesa. La teva serventa no va veure els homes que tu, senyor meu, havies enviat.
Però ara t’ho asseguro per la vida del Senyor i per la teva pròpia vida: el Senyor no vol que et prenguis la justícia pel teu compte i et taquis de sang. Que siguin com Nabal els teus enemics i tots els qui et volen mal!
Tingues la bondat de perdonar la falta de la teva serventa. »És ben cert que el Senyor perpetuarà la teva dinastia, senyor meu, ja que tu fas les guerres del Senyor, i de tota la teva vida ningú no et pot retreure res.
Encara que algú s’alci a perseguir-te i vulgui la teva mort, la vida del meu senyor es troba ben guardada en el tresor del Senyor, el teu Déu, on ell guarda els qui viuen; en canvi, la vida dels teus enemics, ell ja la té a la fona per llançar-la ben lluny.
que aquell dia el meu senyor no hagi de sentir remordiments per haver vessat sang sense motiu i per haver-se fet justícia ell mateix. Quan el Senyor t’haurà afavorit, recorda’t d’aquesta teva serventa!
Per la vida del Senyor, Déu d’Israel, que no m’ha permès de fer-te mal, et juro que, si no arribes a venir tu de seguida, abans de clarejar el dia no hauria quedat cap home viu a la propietat de Nabal.
David va acceptar de les mans d’Abigail tot el que ella li portava, i li digué: — Vés-te’n en pau a casa teva. Ja veus que he fet cas del que m’has dit i t’he acollit favorablement.
En tornar Abigail a casa de Nabal, se’l va trobar banquetejant com un rei i amb l’eufòria del qui ja ha begut massa, de manera que no li pogué explicar res, ni poc ni molt, fins que es va fer de dia.
Quan David ho va saber, exclamà: — Beneït sigui el Senyor que m’ha fet justícia de l’ultratge de Nabal i m’ha preservat de tacar-me les mans! El Senyor ha volgut que ell morís víctima de la seva pròpia maldat. Llavors David va enviar missatgers per demanar Abigail en matrimoni.
Ella es va alçar, es prosternà fins a tocar a terra amb el front i digué: — Aquí tens la teva serventa, l’esclava disposada a rentar els peus dels criats del meu senyor.