Beblia

Bíblia en un any Maig 24

1. Van fer saber a Joab: “Mira, el rei plora i es plany per Absalom.”

2. I aquell dia la victòria esdevingué un dol per a tot el poble, perquè van saber que el rei estava desolat pel seu fill Absalom.

3. Les tropes van entrar aquell dia a la ciutat en silenci, com sol entrar l’exèrcit avergonyit quan fuig de la batalla.

4. El rei s’havia tapat la cara i clamava en veu alta: “Fill meu, Absalom! Absalom, fill meu, fill meu!”

5. Llavors Joab va anar a trobar el rei, al palau, i li va dir: “Avui estàs cobrint de vergonya el rostre de tots els teus servidors, que avui mateix han salvat la teva vida, la vida dels teus fills i de les teves filles, la vida de les teves mullers i la vida de les teves concubines,

6. demostrant afecte als qui t’avorreixen, i avorrint els qui t’estimen. Avui has fet palès que per a tu no compten ni prín-ceps ni servidors. Veig ben clar que si avui Absalom fos viu, encara que tots nosaltres fóssim morts, estaries més content.

7. Ara, doncs, alça’t, surt a fora i parla cordialment als teus servidors, perquè et juro pel Senyor que, si no surts, no quedarà ni un sol home amb tu aquesta nit; i això et seria una desgràcia pitjor que cap altra desgràcia que t’hagi pogut sobrevenir des de la teva joventut fins ara.”

8. Llavors el rei es va alçar i s’assegué a la porta, i es va passar l’avís per tot el poble: “Mireu, el rei s’ha assegut a la porta”, i tota la gent es va presentar davant el rei. Israel, però, havia fugit, cadascú a casa seva.

9. Per totes les tribus d’Israel, la gent discutia dient: “El rei ens ha lliurat del poder dels nostres enemics i ens ha sal-vat de la mà dels filisteus, però ara està exiliat del país per causa d’Absalom;

10. i Absalom, que havíem ungit per rei nostre, ha mort a la batalla. Ara, doncs, per què no dieu res sobre fer tornar David?”

11. El mateix rei David els va enviar els sacerdots Sadoc i Abiatar dient-los: “Aneu a parlar amb els ancians de Judà i digueu-los: Per què heu de ser vosaltres els últims a demanar el retorn del rei al seu palau?” (I és que allò que es deia per tot Israel havia arribat on s’es-tava el rei).

12. “Vosaltres sou els meus germans, sou ossos dels meus ossos i carn de la meva carn. Per què, doncs, heu de ser vosaltres els últims a demanar el retorn del rei?

13. I a Amassà digueu-li: ¿que no ets tu os dels meus ossos i carn de la meva carn? Que Déu em castigui severament si no et constitueixo per sempre comandant de l’exèrcit a les meves ordres, en substitució de Joab!”

14. Així va decantar el cor de tots els homes de Judà com si fossin un sol home, que van fer dir a David: “Torna tu i tots els teus servidors.”

15. El rei emprengué el retorn i es va aturar al Jordà. Judà havia vingut a Guilgal per rebre el rei i ajudar-lo a passar el Jordà.

16. Ximí, fill de Guerà, el benjaminita de Bahurim, va cuitar a baixar amb els homes de Judà per rebre el rei David.

17. Amb ell venien mil homes de Benjamí. I Sibà, el criat de la casa de Saül, amb els seus quinze fills i els seus vint mossos, van passar el Jordà abans que el rei.

18. Va travessar el gual per ajudar a passar la família del rei i fer els prepa-ratius convenients. Llavors Ximí, fill de Guerà, es va llançar als peus del rei, tan bon punt hagué travessat el Jordà,

19. i li digué: “Que el meu senyor no em culpi d’iniquitat ni tingui memòria dels greuges que el teu servent cometé el dia que el meu senyor, el rei, va sortir de Jerusalem. Que el meu senyor no els retingui dins el cor.

20. Perquè jo, el teu servent, reconec haver faltat, i he vingut avui el primer de tota la casa de Josep per baixar a donar la benvinguda al rei, el meu senyor.”

21. Però Abisai, fill de Seruià, intervingué dient: “¿És que no ha de morir Ximí, per haver maleït l’ungit del Senyor?”

22. Llavors David respongué: “Què tinc jo a veure amb vosaltres, fills de Seruià, perquè avui us poseu en contra meva? ¿És que pot morir algú avui a Israel? ¿No acabo de saber que des d’avui regno sobre Israel?”

23. I dirigint-se a Ximí digué: “No mori-ràs.” I el rei li ho va jurar.

24. També Mefibóixet, el nét de Saül, va baixar a rebre el rei. No s’havia rentat els peus, ni s’havia arreglat la barba, ni s’havia fet rentar els vestits des del dia que el rei va marxar fins al dia que va tornar en pau.

25. I quan ell vingué a Jerusalem, a la recepció del rei, el rei li digué: “Per què no vas venir amb mi, Mefibóixet?”

26. Ell respongué: “Senyor i rei meu, el meu criat em va enganyar. El teu servidor li havia dit: ‘Prepara l’ase, que hi muntaré i marxaré amb el rei’, perquè el teu servidor és coix.

27. A més, ha calumniat el teu servidor davant el rei, el meu senyor. Però el meu senyor, el rei, és com un àngel de Déu i farà el que li sembli més bé.

28. Perquè tota la casa del meu pare era mereixedora de la mort davant el meu senyor, el rei, i tu, en canvi, vas posar el teu servidor entre els convidats a la teva taula. Amb quin dret, doncs, puc suplicar encara més davant el rei?”

29. El rei respongué: “No en parlem més! Ja he decidit que tu i Sibà us divi-diu les terres.”

30. Mefibóixet respongué al rei: “Ja s’ho pot quedar tot; en tinc prou amb què el rei hagi tornat a casa seva en pau.”

31. També Barzil·lai, el galaadita, va venir a Roglim i va passar el Jordà amb el rei per acomiadar-se d’ell al Jordà mateix.

32. Barzil·lai era molt vell, tenia vuitanta anys. Ell havia sostingut el rei durant el seu exili a Mahanaim, perquè era un home molt ric.

33. El rei digué a Barzil·lai: “Segueix amb mi i jo et mantindré al meu costat a Jerusalem.”

34. Però Barzil·lai respongué al rei: “Quants anys em queden de vida perquè pugi amb el rei a Jerusalem?

35. Avui, als vuitanta anys, ja no puc distingir entre el que és agradable i el que no ho és; ¿podrà el teu servent assaborir el que mengi o el que begui? ¿Puc apreciar encara les veus dels cantors i les cantores? Per què hauria de ser el teu servidor una càrrega per al rei, el meu senyor?

36. El teu servidor anirà amb el rei un tros més enllà del Jordà, però, per què m’ha de recompensar el rei amb la seva gran mercè?

37. Només et demano que deixis que el teu servent se’n torni, perquè pugui mo-rir a la meva ciutat, prop del sepulcre del meu pare i de la meva mare. A canvi, aquí tens el teu servidor Quimham, que vagi ell amb el meu senyor, el rei, i fes per ell el que millor et sembli.”

38. El rei va contestar: “Quimham pas-sarà endavant amb mi, i jo faré per ell el que millor et sembli a tu, i tot el que em demanis t’ho concediré.”

39. Tot el poble va passar el Jordà, i també el va passar el rei. El rei va besar Barzil·lai i el va beneir, i ell se’n tornà a casa seva.

40. El rei va seguir endavant cap a Guilgal, amb Quimham al seu costat. Tot el poble de Judà acompanyava el rei, a més de la meitat del poble d’Israel.

41. Llavors tots aquells israelites van anar a trobar el rei i li van dir: “Per què els homes de Judà, els nostres germans, t’han acaparat i han fet passar el Jordà al rei i la seva família escoltat per tots els seguidors de David?”

42. Els de Judà van contestar als israe-lites: “Perquè el rei és parent nostre. Per què us ha de molestar això? ¿És que nosaltres hem menjat res a costa del rei? ¿Que ens ha fet ell algun obsequi?”

43. I el homes d’Israel respongueren als homes de Judà: “Nosaltres tenim sobre el rei deu vegades més dret que vosaltres. A més, David és més nostre que vostre. Per què, doncs, ens heu rebutjat, quan de fet va ser nostra la primera pro-posta de fer tornar el nostre rei?” I els arguments de la gent de Judà eren més forts que no pas els arguments de la gent d’Israel.

2 Samuel 20:1-26

1. Hi havia allà un home pervers que es deia Xeba, fill de Bicrí, benjaminita. Aquest va fer sonar el corn i proclamà: “Nosaltres no tenim part amb David, ni heretat amb el fill de Jessè. Cadascú a casa seva, Israel!”

2. Tots els soldats israelites van desertar de David i van passar-se a Xeba, fill de Bicrí. Però la gent de Judà va romandre lleial al seu rei, des del Jordà fins a Jerusalem.

3. I quan David va arribar al seu palau de Jerusalem, el rei va agafar les deu concubines que havia deixat guardant el palau i les va confinar en una casa cus-todiada. Va proveir a les seves necessi-tats, però mai més no va cohabitar amb elles. Van quedar recloses en perpètua viduïtat fins al dia de la seva mort.

4. Llavors el rei va ordenar a Amassà: “Convoca’m els homes de Judà per d’aquí a tres dies, i presenta’t tu, també, aquí.”

5. Amassà va marxar per convocar Judà, però hi va trigar més del temps que se li havia fixat.

6. I David digué a Abisai: “Ara Xeba, fill de Bicrí, pot ser més perillós per a nos-altres que el mateix Absalom. Agafa tu els servidors del teu senyor i vés darrere d’ell, no sigui que s’aculli en alguna ciutat fortificada i se’ns escapi.”

7. Aleshores els homes de Joab es van posar en marxa darrere seu, amb els quereteus, els peleteus i tots els guer-rers, sortint de Jerusalem per perseguir Xeba, fill de Bicrí.

8. Quan eren prop de la gran pedra de Gabaon, Amassà es va trobar amb ells. Joab duia el vestit de campanya, i sobre la túnica, cenyit al costat, portava el cinturó amb l’espasa dins la beina, que deixà caure quan avançava.

9. Llavors Joab digué a Amassà: “¿Va tot bé, germà meu?”, mentre amb la mà dreta agafava la barba d’Amassà per besar-lo.

10. Amassà no es va fixar en l’espasa que Joab duia a l’altra mà, i aquest la hi va enfonsar al ventre i li va escampar les entranyes pel terra; i no hagué de rema-tar-lo perquè morís. Després, Joab i el seu germà Abisai van continuar la persecució de Xeba, fill de Bicrí.

11. Un dels soldats joves es va quedar al costat del ferit, i deia: “Qui prefereix Joab, i qui estigui per David, que se-gueixi Joab.”

12. Amassà es rebolcava en la seva sang al mig del camí. Quan el soldat va veure que tota la gent s’hi parava, va apartar Amassà del camí cap al camp i el va cobrir amb una capa, perquè veia que tothom qui passava s’aturava prop d’ell.

13. Així que el va apartar del camí, tots van continuar endavant, seguint Joab, per anar a perseguir Xeba, fill de Bicrí.

14. Joab recorregué totes les tribus d’Israel fins a Abel-Betmaacà, i tots els bicrites es van reunir i també el van seguir.

15. Van assetjar Xeba a Abel-Betmaacà i van aixecar un terraplè contra la ciutat, que així quedà encerclada. Quan tota la gent que anava amb Joab intentava es-botzar la muralla per fer-la caure,

16. una dona molt astuta va cridar des de la ciutat: ”Escolteu, escolteu! Si us plau, digueu a Joab que vingui aquí, que li haig de parlar.”

17. Quan ell s’hi va acostar, la dona va preguntar: “Ets Joab, tu?” I ell va con-testar: “Sóc jo.” Llavors ella li digué: “Escolta les paraules de la teva serventa.” I ell digué: “Ja t’escolto.”

18. Ella va començar a parlar així: “An-tigament solien dir: ‘Qui vulgui saber que pregunti a Abel-Betmaacà’, i així acabaven qualsevol afer.

19. Jo sóc d’una de les ciutats pacífiques i fidels d’Israel. Tu vols destruir una ciutat que és mare d’Israel. Per què vols devastar l’heretat del Senyor?”

20. Joab respongué: “Lluny de mi, lluny de mi intentar devastar o destruir!

21. No és aquest el cas, sinó que hi ha un home de la muntanya d’Efraïm que es diu Xeba, fill de Bicrí, que ha alçat la mà contra el rei David. Doneu-nos només aquest, i jo em retiraré de la ciutat.” I la dona respongué a Joab: ”Bé, doncs, el seu cap et serà llençat des de la muralla.”

22. La dona es va dirigir al poble amb la seva habilitat i ells van tallar el cap de Xeba, fill de Bicrí, i el van llençar a Joab. Ell va tocar el corn i es van retirar de la ciutat, marxant cadascú a casa seva, mentre que Joab se’n tornà a Jerusalem, prop del rei.

23. Joab comandava tot l’exèrcit d’Is-rael, mentre que Benaiahu, fill de Je-hoiadà, comandava els quereteus i els peleteus;

24. Adoram era el cap de la lleva; Je-hoixafat, fill d’Ahilud, era el cronista;

25. Xebà era secretari; Sadoc i Abiatar eren sacerdots,

26. i, a més, Irà de Jaïr era sacerdot personal de David.

Salms 67:1-7

1. (Del mestre de cant. Per a instruments de corda. Salm. Càntic.) Que Déu ens sigui propici i ens beneeixi, que faci brillar el seu rostre envers nosaltres. (Pausa)

2. A fi que es faci palès a la terra el teu propòsit, la teva salvació en totes les nacions.

3. Que et lloïn els pobles, oh Déu, que tots els pobles et donin lloança!

4. Que les nacions s’alegrin i exultin, perquè regeixes els pobles amb rectitud i guies les nacions de la terra. (Pausa)

5. Que et lloïn els pobles, oh Déu, que tots els pobles et donin lloança!

6. La terra ha donat el seu fruit; Déu ens ha beneït, el nostre Déu.

7. Que ens beneeixi Déu, i que el veneri tot el món!

Proverbis 16:33-33

33. La sort es penja al pit, però la decisió ve del Senyor.

Proverbis 17:1-1

1. Més val un rosegó de pa amb tranquil·litat que una casa de molts festins plens de discòrdia.

Joan 8:1-27

1. Però Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres.

2. A la matinada es presentà altra vegada al temple, i tot el poble va acudir a ell, que un cop assegut es posà a ensenyar-los.

3. Llavors, els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa en adulteri, i posant-la dreta al mig

4. li diuen: “Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en l’acte mateix de l’adul-teri.

5. Moisès, en la Llei, ens mana d’ape-dregar aquesta mena de dones; però tu, què hi dius?”

6. Deien això posant-li un parany, a fi d’obtenir algun motiu per acusar-lo. Però Jesús s’ajupí i es posà a escriure a terra amb un dit.

7. Però com que ells insistien a pregun-tar-li, s’alçà i els digué: “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat, que sigui el primer a llançar-li una pedra.”

8. Tornà a ajupir-se i seguia escrivint a terra.

9. Ells, en sentir això, van anar marxant l’un darrere l’altre, començant pels més vells, i es va quedar sol amb la dona al mig.

10. Aleshores Jesús s’alçà i preguntà a la dona: “On són? ¿Ningú no t’ha con-demnat?”

11. Ella respongué: “Ningú, Senyor.” Jesús li digué: “Tampoc jo no et condem-no. Vés-te’n i d’ara endavant no pequis més.”

12. Una altra vegada, Jesús els tornà a parlar i els digué: “Jo sóc la llum del món; el qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida.”

13. Li replicaren els fariseus: “Tu dónes testimoniatge de tu mateix: el teu tes-timoniatge no es pot acceptar.”

14. Jesús els respongué: “Encara que dono testimoniatge de mi mateix, és và-lid, perquè sé d’on he vingut i on vaig, mentre que vosaltres no sabeu d’on he vingut ni on vaig.

15. Vosaltres jutgeu humanament; jo no jutjo ningú.

16. Però si jutgés, el meu judici seria vàlid, perquè no sóc jo sol, sinó jo i el Pare que m’ha enviat,

17. i en la vostra Llei consta que el testimoniatge de dos homes és vàlid.

18. Jo testifico de mi mateix, cert, però el Pare que m’ha enviat també testifica de mi.”

19. Li preguntaven: “On és el teu pare?” Respongué Jesús: “Ni em coneixeu a mi ni coneixeu el meu Pare. Si em cone-guéssiu a mi, també coneixeríeu el meu Pare.”

20. Aquestes paraules les va dir mentre ensenyava en el temple, a la sala del tresor, i ningú no el va detenir, perquè encara no havia arribat la seva hora.

21. Una altra vegada els digué: “Me’n vaig i em buscareu, però morireu en el vostre pecat. On jo vaig, vosaltres no hi podeu venir.”

22. Aleshores els jueus comentaven: “Potser es vol matar, aquest, i per això diu: On jo vaig, vosaltres no hi podeu venir?”

23. També els deia: “Vosaltres sou d’a-quí baix, jo sóc d’allà dalt; vosaltres sou d’aquest món, jo no sóc d’aquest món.

24. Per això us he dit que morireu en els vostres pecats. Sí, morireu en els vostres pecats, si no creieu que jo sóc el qui sóc.”

25. Li fan: “I qui ets tu?” Jesús els digué: “¿No us ho estic dient des de bon començament?

26. Em queden moltes coses per dir-vos i per jutjar de vosaltres, però el qui m’ha enviat és fidedigne, i jo, allò que he sentit d’ell, és el que parlo al món.”

27. Ells, però, no van comprendre que es referia al Pare.

Catalan 2007 (BEC)